Cases cares i brutes
La dificultat d’accés a un habitatge digne i assequible és una de les majors fonts d’injustícia social i ambiental tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat espanyol. Ja ho era abans de la pandèmia de COVID-19 i ho seguirà sent en el futur immediat. Des dels anys cinquanta, quan la dictadura franquista es va proposar «convertir els proletaris en propietaris», fins ben entrat el segle XXI, quan l’esclat de la bombolla immobiliària es va saldar amb centenars de milers de famílies desnonades per una llei hipotecària draconiana mentre les arques públiques rescataven a la banca, les administracions de tots els nivells han prioritzat la propietat privada per sobre del lloguer públic. La venda sistemàtica d’habitatge protegit, les exempcions fiscals per promoure la compra hipotecària i l’exigüitat del parc d’habitatge públic —deu vegades inferior a la mitjana europea— han exposat la població espanyola a una de les majors taxes de sobreesforç residencial de tot Europa .
En una economia excessivament depenent del turisme massiu i el sector immobiliari, els centres urbans són devastats per la gentrificació, que expulsa les classes populars i les noves generacions cap a perifèries disperses on depenen més del cotxe. A més, malgrat el seu considerable pes en el PIB estatal, la indústria de la construcció no ha estat capaç de rehabilitar un parc edificat molt envellit, amb mala accessibilitat i molt ineficient des del punt de vista energètic. Tampoc ha sabut renovar-se per superar l’ús de materials altament contaminants com el formigó armat, responsable del malbaratament energètic, dels dispendi d’aigua i d’un 6% de les emissions globals de CO₂.
L’habitatge assequible com a Renda Bàsica Universal en espècies
Malgrat constituir un greu problema, l’habitatge pot esdevenir una gran solució. La innovació en polítiques d’habitatge assequible i sostenible pot ser una de les receptes més efectives per afrontar les crisis econòmica, social i ambiental que tenim per davant. Per començar, l’habitatge públic pot comportar-se com una mena de Renda Bàsica Universal (RBU) en espècies. En quantitats suficients —properes a la normalitat europea— i amb una correcta distribució territorial —tot evitant la formació de guetos perifèrics—, un bon parc de lloguer públic alleujaria l’alta proporció d’ingressos que les llars dediquen a pagar-se un sostre. Això redundaria en la reactivació del consum domèstic i del comerç de proximitat, a banda d’esmorteir els costos socials de la destrucció d’ocupació que pot comportar l’automatització les properes dècades. També dificultaria el xantatge de la precarietat laboral i proporcionaria als treballadors més temps lliure per al lleure, la formació o la participació ciutadana.
Tots aquests beneficis ja s’esgrimeixen sovint en defensa de la RBU monetària, però n’hi ha d’altres que només s’aconseguirien mitjançant una RBO residencial. D’una banda, la primera comporta el risc que els propietaris del sòl absorbissin la nova liquiditat de la qual disposaria la població mitjançant l’encariment de lloguers o hipoteques. Això seria molt més improbable en el segon cas, doncs bona part de l’oferta estaria en mans de l’administració pública. D’altra banda, atès que relaxaria la fal·lera d’aglomerar-se als centres d’activitat econòmica, la RBU monetària podria provocar una centrifugació de la població cap a perifèries on els preus de l’habitatge són més baixos. Aquesta dispersió implicaria externalitats negatives per al bé comú, com ara l’encariment d’infraestructures i serveis, el malbaratament energètic, la depredació territorial o l’augment de la contaminació i de les emissions amb efecte hivernacle. En canvi, la RBU residencial evitaria aquests efectes si s’implementés mitjançant estratègies urbanístiques que garantissin la correcta distribució de parc assequible en barris mixtos i compactes, és a dir, equipats, caminables i ben servits pel transport públic.
Un Green New Deal per a l’habitatge sostenible
El sector de la construcció és un dels més endarrerits en termes de prefabricació. Així com la indústria de l’automoció, la dels electrodomèstics o la de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han experimentat una evolució exponencial en l’últim segle, l’edificació segueix estancada en desitjos d’excessiva consistència i durabilitat que la fan més ineficient, injusta i insostenible en termes econòmics, socials i ambientals. L’ús de materials pesats i irreversibles com el maó, l’acer i, molt especialment, el formigó armat, genera gran quantitat d’externalitats negatives, tant en la construcció com en el manteniment i l’enderroc dels edificis.
En canvi, la industrialització de mòduls prefabricats, lleugers i en sec —sense consum d’aigua— comporta innombrables beneficis ambientals en l’àmbit de la construcció o la rehabilitació d’habitatges confortables, accessibles i amb altes prestacions tèrmiques i energètiques. Atesa l’elevada demanda d’habitatge assequible, aquesta indústria podria suposar tota una revolució en la reconversió de sectors obsolets, contaminants i altament subvencionats com l’automoció o el turisme. Un Green New Deal centrat en la industrialització de components constructius sostenibles estaria perfectament alineat amb els objectius del Pacte Verd Europeu i justificaria el seu finançament amb fons comunitaris, doncs crearia valor afegit en termes socials i ambientals. Des del punt de vista social, contribuiria en gran mesura a la relocalització i la diversificació de l’activitat productiva, així com a la creació de desenes de milers de llocs de treball qualificats i estables. Des del punt de vista ambiental, serviria per mitigar en bona part les emissions contaminants, el malbaratament d’aigua i la dependència energètica.
Dins el camp de la prefabricació, hi ha dues línies especialment innovadores en termes ecològics. D’una banda, la reutilització de contenidors marítims treu el millor profit de la seva lleugeresa i capacitat portant, tot evitant el consum energètic que suposa fondre acer o el malbaratament d’aigua que implica l’ús de formigó. De l’altra, l’ús de mòduls de fusta laminada encreuada (CLT) extreta de plantacions locals —que han fixat carboni durant la seva creixement— conjuga en un sol material lleuger i precís altes prestacions tèrmiques i estructurals. Tant en un cas com en l’altre, no només s’escurça i s’abarateix substancialment l’obra, sinó que també s’evita l’enderroc i la gestió de la runa, atès que els components modulars són desmuntables, transportables i reutilitzables en altres edificacions. Al capdavall, tota una revolució industrial basada en la construcció sostenible, la creació de llocs de treball de qualitat i la defensa del dret a l’habitatge i el dret a la ciutat. Hi ha una millor recepta per sortir de la crisi?
